No moriré. Faré vacances

“Per sort o per desgràcia sóc un home de principis que no deixaré d’estimar-me la llengua i el meu poble fins que el Nostre Senyor em lleve l’alé”. Així es definia a si mateix el professor Bausset ara fa uns anys. Corria el mes de gener de 2000 i jo tractava d’enllestir una biografia sobre ell, tot just uns dies després d’haver-lo acompanyat al soterrar d’Enric Valor. Amb la imatge encara impresa en la retina del trasllat del fèretre de l’escriptor de Castalla per dins del claustre de la Universitat Vella, Josep Lluís Bausset em confessava el que per a ell havia suposat la seua trajectòria vital. M’ho digué a cau d’orella, amb la mirada perduda vers un cel esguitat per la pluja i la tristor d’un dia gris.

No crec que ningú millor que ell hauria pogut assajar una definició tan encertada i tan completa de la seua persona. I això, perquè, en poques paraules, sintetitza els trets més definitoris de la personalitat  i el compromís identitari de l’home subterrani que Fuster va voler traure de l’anonimat en aquell article intitulat “Un home de paraula”, publicat en 1984 en la revista Qué y Dónde. Han passat els anys, i Bausset, aquell home desconegut que Fuster tractava de reivindicar, és ara ja un home ben visible i reconegut. El seu activisme, el seu mestratge valencianista, les seues columnes en el diari i la seua coherència i honestedat intel·lectuals li han fet valdre una visibilitat molt per damunt del que ell mai no hauria imaginat.  

Sí, senyor Bausset, ja sé que els reconeixements i els homenatges el fan sentir incòmode. Vosté no parava de dir-m’ho: “Lleva-t’ho del cap, l’únic mèrit meu és no haver-me mort”. Això és el que em repetia cada vegada que s’assabentava que havien de fer-li algun homenatge.  M’ho deia amb un gest de complicitat, amb la modèstia gens apostada de qui confessava no haver fet cap mèrit per a merèixer tants reconeixements: “Si un obrer no és mereixedor de cap homenatge per estar cada dia a peu d’obra, si un miner no rep cap reconeixement públic per baixar tots els dies a més de cent metres de profunditat i si qualsevol treballador no és reconegut per complir el que no és cap altra cosa que la seua obligació, no entenc per què se’m fan tants reconeixements per fer el que a mi sempre m’ha agradat fer: servir el meu País”.

Així em confessava, fa uns anys, la perplexitat que sentia davant de l’allau de premis, guardons i distincions dels qui en vida no deixaren de professar-li una gran admiració per la seua persona i per la seua trajectòria d’home compromés amb la llengua i el futur del nostre País. L’home culte, intel·ligent i senzill que, per damunt de qualsevol temptació de notorietat, posà tot el seu afany i tot el seu saber al servei del nostre redreçament identitari. D’una manera natural, sense aldarulls i sense donar gens d’importància a res del que feia. I això era, precisament, el que Bausset no entenia: la paradoxa d’un home discret que, molt a pesar seu, s’havia convertit en un home públic. Això i, com no, les fotografies. Eren les úniques coses que no portava gens bé. “No diuen que qui es meneja no ix en la foto, doncs jo sóc dels que es menegen per a no eixir”. Era la seua frase preferida, la reflexió irònica amb la qual despatxava cada fotògraf o càmera de televisió que se li posara al davant.  

L’11 de setembre de 2010, i a propòsit de l’homenatge que li féu l’Ajuntament de l’Alcúdia amb motiu del seu centenari, Bausset em digué, amb un somriure mal dissimulat: “Quan em muiga, vull que em poseu damunt del pit un cartell que diga: ‘Per fi, m’heu deixat en pau’”. Fou una de les seues darreres voluntats, l’expressió d’una coqueteria intel·lectual que s’expressa amb el gest de complicitat d’un humor intel·ligent. El mateix que al seu dia portà Joan Fuster a escriure el seu propi epitafi en el seu llibre Diccionari per a ociosos, en afirmar allò de: “Ací jau J. F., un home que va morir com va viure, sense ganes”.

I és que, si alguna cosa ha caracteritzat també la personalitat de Bausset ha sigut sempre la seua fina ironia, una particular manera de mostrar encara més l’amplitud de la seua intel·ligència natural.

Gràcies, senyor Bausset. Gràcies per haver-me fet partícip de la seua amistat, de la seua saviesa i de la seua confiança. Gràcies per haver-me deixat ser deixeble seu i per haver desvetllat en mi la consciència i el sentit de pertinença a un País i una llengua que vosté ens va ensenyar a fer més nostres.

De tot el que he escrit sobre vosté aquest és el text que mai no m’hauria agradat escriure. No sap vosté com m’hi he resistit. I això, perquè em resistisc a creure que haja mort. Vosté sempre m’ha dit que si al cel hi ha música, eixa ha de ser la del Misteri. Però hui, permeta’m, que li’n dedique un altra, aquella de l’Ovidi, que diu:

“Tot ben senzill

i ben alegre.

Em creureu mort.

Jo no hauré mort.

Faré vacances! [...]

No em moriré, faré vacances”

Per sempre, professor!